Amb la recreació del relat 32è de L’Heptaméron, de Margarida deNavarra, Christiane Singer ens mostra una passió amorosa que ensdepassa, que no sabem fins a on ens fascina i fins a on és objecte del nostre més ferm rebuig. De fet, l’autora no ens confronta a "una",sinó a "la" passió amorosa, aquest "anterior privilegi" d’uns quantsmortals, de conèixer "el més vertiginós dels abismes en el qual l’home tingui la possibilitat de caure. Un abisme de flames i sofrencesintenses". I en aquest vertiginós abisme, l’home i la dona, joguinesd’un malson terrible, mostraran l’un, la seva força, la sevasuperioritat, la sofrença d’un honor malmès; l’altra, la sevasubmissió, l’acceptació d’una culpabilitat imposada per l’altre, i una capacitat de perdó i d’admiració que no sabríem qualificar. Però, des del punt de vista literari, tot això seria ben poca cosa sense lamusicalitat que embolcalla tot el text, sense la seva prosa solemneplena d’imatges poètiques belles i difícils alhora, sense aquestallengua acurada que és, al cap i a la fi, l’escriny indispensable pera una joia com aquesta.
